"Canopus i Serapeum": la fantasia d' Adrià

En aquest apartat descriurem l'aspecte i la funcionalitat d'una de les parts més interessants i espectaculars de la vil·la, a més de ser l'espai millor conservat fins ara: el Canopus. Es situa entre dues pendents, una mena de vall oberta cap al nord-oest i organitzat per un eix longitudinal que travessa l’estany i l’edifici que es troba en el sud-est. El nom d’aquest espai té reminiscències egípcies, concretament de la ciutat portuària Canobus o Canope -admirada per Adrià- emplaçada en el delta del Nil. Dins aquesta ciutat s'he trobava el temple més important dedicat al déu Serapis, anomenat Serapeum (el mateix nom va rebre l'edifici encaixat en el terreny que tanca la vall en la vil·la Adriana). Deixant de banda les reminiscències egípcies hem de remarcar que aquest conjunt rep també influencies greges, que per exemple es veuen reflectides en la col·locació d'una columnata coríntia que circumval·la l’estany. Aquest estany del Canopus fa uns 118 metres de llargada per 18 d’amplada. Entre les columnes que envolten l'espai hi ha un entaulament que alterna dues formes: una completament recta i l’altre formant un arc. Així, cal destacar que en la part sud-oest hi trobem varies cariàtides que substitueixen les columnes corínties. Aquesta part del conjunt ha sigut la més restaurada al llarg de la historia, però a la vegada ha generat una gran polèmica degut a que no se sap amb certesa si l'anastilosi realitzat respon a la intenció original. El Serapeum, edifici que hi ha dins del Canopus, només té una façana, la qual està separada de l'estany per un breu espai rectangular. Tipològicament, aquest tipus d’edifici s’enquadra dins la tradició dels nymphaea. Darrera de la façana es troba una planta semicircular que va rebre el nom de triclinium, cobert amb una volta composta i decorat amb fastuosos mosaics. En el sòl hi ha dos petits canals dividits per un stibadium –banc on es jeien els comensals; completat aquests dos petits canals hi ha un estany semicircular. Entre aquest espai i l’estany principal hi ha una pantalla amb quatre columnes jòniques, que tenia la finalitat de que els convidats que s’asseien al stibadium poguessin gaudir de les vistes del gran estany, de totes les escultures que allà es situaven o d’espectacles que es realitzaven per l’ocasió. L’espai que hi ha entre la pantalla de columnes jòniques i el triclinum pròpiament dit és un corredor que travessa l’edifici de forma transversal i comunica les diferents habitacions i cambres que es disposaven en els costats de la façana. Aquestes cambres tenen una gran rellevància degut a la riquesa de estàtues –moltes de procedència grega o egípcia- i mosaics que albergaven, així com una gran abundància de fonts.

BIANCHI BANDINELLI, Ranuccio, Roma: centro del poder, Aguilar, 1970, Madrid pàg 264-274
OLIVER-BONJOCH OLIVER, J, Arquitectura i societat a la Roma imperial, UPC, 2004 Barcelona pàg 142-146

Imatge feta per Michiel Van Ginkel http://www.flickr.com/photos/citroendyane2000/3397462747/

Vista del Canopus, actualment on es poden apreciar les restes escultòriques molt ben conservades

La imatge de la planta está treta del llibre de Oliver-Bonjoch, J. Arquitectura i societat a la Roma Imperial, UPC, 2004 Barcelona

"Piazza d'Oro"

En aquest apartat introduirem en més particularitats la 'Piazza d'Oro', un dels emplaçaments més emblemàtics de la Vil·la. Podem analitzar que està estructuralment organitzada al voltant d'un pati central que al mateix temps compta amb un pòrtic doble disposat al seu entorn. Hi ha un evident eix longitudinal el qual ens remetrem a l'hora de descriure l'espai. Aquest parteix d'un distribuïdor que provenia de la residència privada i, culmina amb el nymphaeum. Per tant, el primer que trobam és el vestíbul, que el podem localitzar a la part nord-oest de l'edifici just al mig de dues altres cambres no adossades. És fàcil de reconèixer per la seva planta octogonal i per les obertures en absis dels seus costats, tampoc s'ha de passar per alt la cobertura en volta d'aresta octogonal culminant en un oculus central. A cada un dels angles hi havia una columna perquè hi poguessin partir d'aquestes la volta. Es creu que aquesta coberta estava completament decorada a mode d'alleugerir visualment l'element sustentat, cosa que ja s'havia provat de fer en la Domus Aurea. El corredor nord-est s'obria entorn una terrassa que flanquejava aquest costat en la qual hi hauria una arena on s'hi duien a terme lluites de gladiadors. Un altre espai important és l'anomenat nymphaeum disposat al centre de l'ala sud-est i que agrupava el conjunt de cambres més destacat, les quals s'organitzaven entorn a un espai cèntric amb els costats còncaus i convexos. A conseqüència d'aquesta tipologia corba inscrita dins una planta quadrada, s'aprofiten els espais dels vèrtex per crear quatre cambres més, cada una acabada amb un petit absis el qual s'alçava a l'angle del quadrat. Seguint l'eix anomenat anteriorment veim que el conjunt realment culmina amb una exedre, d'un quart de circumferència, la qual abraça uns dels costats còncaus de l'espai central. A l´eix tranversal hi ha un seguit de petits patis que donaven directament a varies cambres, a través de pantalles de columnes.

OLIVER-BONJOCH OLIVER, J, Arquitectura i societat a la Roma imperial, UPC, 2004 Barcelona pàg 136-140

Vista actual del vestíbul de la 'Piazza d'Oro'

Imatges extretes del llibre de Oliver- Bonjoch Oliver, J. Arquitectura i societat a la Roma imperial, UPC, 2004 Barcelona

Un cop d'ull global a la Vil·la

Per Adrià la seva vil·la era un lloc predilecte i paradisíac. La configuraven un conjut d’edificis molt diferents entre si; alguns íntims (habitacions o termes de l’emperador), altres extraordinàriament amplis (vestíbuls, teatres), uns per la meditació privada (temples), i altres per la recepció de grans nombres de convidats (sales d’audiències).

La vil·la fou edificada en un terreny amb pendent i entre dues torrenteres; l’extenció total ocupada era d’un total de 120 hectàrees i s’estenia al llarg de 2 quilòmetres; estava orientada cap al nord-est. Degut a que la contrsucció s’adapta a la orografia - pendent de les muntanyes- trobem més d’un eix d’orientació. A causa de les irregularietats del terreny on es situava la Vil·la, els arquitectes i enginyers es van veure obligats a construir xarxes subterrànies, terrasses i murs de contenció. En aquesta mateixa ubicació ja s’hi trobava una antiga vil·la, de la qual es van aprofitar algunes de les estructures per l’edificació de la nova, com pugui ser el cas de l’antic atrium on s’aixeca una magnífica sala hipòstila, o el vell tablinum remodelat en una biblioteca.

A causa de l' extensió que ocupa la descripció detallada de les parts més rellevants de la vil.la, hem creat i redactat aquesta pàgina web on trobareu tota la informació, minuciosament exposada, sobre el fabulós conjunt arquitectónic d' Adrià. Cadascuna de les lletres que veuran al costat del nom de les edificacions corresponen a la seva ubicació dins la imatge de la planta: https://sites.google.com/site/partsdelavilla/

Imatge extreta del llibre de Oliver-Bonjoch Oliver,J,Arquitectura i societat a la Roma imperial,UPC, 2004 Barcelona

OLIVER-BONJOCH OLIVER, J, Arquitectura i societat a la Roma imperial, UPC, 2004 Barcelona pàg 130-136

BIANCHI BANDINELLI, Ranuccio, Roma: centro del poder, Aguilar, 1970, Madrid pàg 264-274

Un temps anterior a Adrià

A l’hora de referir-nos als precedents de la Vil·la Adriana podem esmentar nombroses construccions de governants anteriors a Adrià. Cal destacar les que August havia tengut a Baiae o Anzium amb espectaculars vistes al mar o altres situades a zones muntanyoses com les de Neró a Sublacum. La Vil·la que Domicià construí vora el llac Albano també comptarà amb característiques similars.

Així i tot, el referent més important el trobam a l’illa de Capri, ja que és tot un conjunt de Vil·les. August s’havia apropiat d’aquest territori que pertanyia a Neapolis i hi va edificar el ‘Palazzo de mare’ on ja comptava amb un nymphae molt similar al de la nostra Vil·la de Tívoli.
Anys després Tiberi hi construí, entre d’altres, la Vil·la de Júpiter edificada al cim del Mont Tiberi des d'on es pot apreciar tot el golf de Nàpols. Un pati central organitzava estructuralment els altres edificis i en les plantes inferiors hi havia els magatzems, banys, estances pel servei... en contraposició amb la planta alta, que hi haurien les cambres particulars.

D’aquesta manera, suposarà que tota l’illa de Capri es pugui considerar una Vil·la immensa. Es tracta de diverses residències imperials localitzades en llocs totalment estratègics segons l’emplaçament.

OLIVER-BONJOCH OLIVER, J, Arquitectura i societat a la Roma imperial, UPC, 2004 Barcelona pàg 126

Una vil·la amb molta història

A continuació farem un breu recorregut per la història cronològica de la Vil·la. Sabem que es va començar a construir l’any 117 després de Crist per unes mostres segellades damunt teula. Així i tot, tenim evidències de reparacions i modificacions després de la mort d’Adrià, que fou al 138. S’ha dit que Adrià la va construir perquè el palau de Mont Palatí de Roma no li agradava i el deprimia, i d’aquesta manera, va convertir la Vil·la Adriana en el seu habitatge permanent.
Després d’Adrià l’empraren diferents successors però només en períodes de vacacions o estivals. Fou abandonada definitivament amb el declivi de l’Imperi Romà ja que l’edifici es va deixar d’utilitzar i s’acabà convertint en runes.

De tota manera, durant l'Antiguitat tardana va ser saquejada pels bàrbars de Totila i durant l'Edat Mitjana es va convertir en una pedrera de materials de construcció per a la ciutat de Tivoli. Les primeres excavacions, de mitjans del segle XVI, van ser ordenades pel Cardenal Hipolit II d'Est que en aquell moment era un poderós governador de Tívoli i es construia la Vil·la d'Est dissenyada per Pirro Ligorio. Aquest arquitecte cercava estàtues i marbres per a la decoració de la nova vil·la, que fou tot un exponent durant el Renaixement.
A partir del segle XVII la Vil·la Adriana va ser explorada de forma contínua per la recerca de tresors, principalment escultures i mosaics que van ser adquirits per col·leccions privades, moltes d'elles angleses.
Al segle XVIII una part de la Vil·la Adriana va ser propietat de Giuseppe Fede, el qual va excavar i trobar diferents estàtues, ara avui dispersades ja que els nobles anglesos es gastaven qualsevol suma de diners per adquirir-ne alguna per exposar a un dels seus palaus.
No serà fins a finals del segle XIX que la Vil·la Adriana passi finalment a ser propietat de l'Estat italià, i d'aquesta manera es crearan noves restauracions i excavacions per conservar el patrimoni existent.

FRANCESCHINI, M, Villa Adriana:mosaici, pavimenti, edifici, “L'Erma” di Bretschneider, 1991, Roma, pàg 5.

Les vil·les: símbol de poder

El terme vil·la fou aplicat a l'Antiguitat i actualment s'utilitza per fer referències a dues formes diferents d'establiment fora de la ciutat. La vil·la, dons, és una mansió senyorial o una modesta construcció en el camp al servei de les activitats agrícoles. Són dues manifestacions molt diferents, però ambdues considerades vil·les, tot i que és un tema un tant debatut, a causa de la seva impresició conceptual.

Un dels principals aspectes de la vil·la és la idea de mansió estiuenca, un lloc on els emperadors cercaven comoditat i descans. L'exquisidesa i el refinament eren fonamentals en les vil·les imperials; als ulls del pensament estoic aquest luxe arribava a ser sovint desmesurat.

Les grans cases de camp es construïen  en llocs  privilegiats tant des de el punt de vista climàtic com paisatgístic. L'exuberància i l'ostentació d'aquests tipus d'edificis eren tals que superen el que es pot esperar d'una casa de camp senyorial contemporània.

Totes les parts que formaven una vil·la: edificis, jardins, estances, patis, terrasses... estaven perfectament  comunicades entre si a través d'ales, peristils oberts i pòrtics; i tot suposava que quedés integrat dins el paisatge circumdant. A més, l'interior i l'exterior dels edificis quedava comunicat per estanys, canals i fonts.

Aquesta composició espacial suposava un gran treball de planificació prèvia per part dels constructors.

En els seus inicis les vil·les eren disposades juntament amb les grans propietats rurals i eren pensades com a explotacions agrícoles, d'aquesta manera, l'antiga aristocràcia romana es podia permetre viure de les rendes que produïen les seves vil·les.

Més endavant evolucionarien a una segons tipologia de caràcter únicament residencial. Era propi construir-es en terrenys elevats per així poder gaudir de les vistes paisatgístiques.

Encara que cada vil·la podia distribuir-se i tenir diferents parts, un element indispensable per a la vida benestant romana eren les termes, sovint n'apareixien dues: una per l'ús privat del propietari i l'altre pels convidats o fins i tot, en alguns casos pels servents.

Per remarcar l'ostentació i majestuositat d'aquest tipus de construccions, Jesús Oliver-Bonjoch Oliver diu que 'lluny de la moderació i l'austeritat que encara havien de mostrar les domus patrícies en la Roma d'August [...] les vil·les eren el lloc on s'imitava la qualitat de vida dels prínceps hel·lenístics, en un ambient que pretenia recrear els palaus orientals.' (2004, 125:40)

Un primer acostament a la Vil·la

Un passeig per la Vil·la Adriana consisteix en un bloc creat per Maria Aparicio, Álvaro Augusto i Xisca Bayona, tres alumnes de segon de Grau en Història de l’Art de la Universitat de les Illes Balears per a la assignatura ‘Art Clàssic: Grècia i Roma’ impartida per la professora Isabel Escandell.

En aquest treball, es pretén analitzar un dels conjunts arquitectònics més emblemàtics i singulars de l’antiga Roma Imperial: la Vil·la Adriana.
Primerament, presentarem el terme vil·la, vinculant la seva evolució en vil·les promogudes per altres Emperadors – com Neró o August - enfocat però a una millor comprensió del que va suposar la Vil·la d’Adrià dins l’arquitectura Imperial.
Posteriorment, ens acostarem directament dins el edificis que compta la vil·la: començant amb descripcions més generals dels recintes per després fer-ne anotacions més particulars.
D’aquesta manera, cal saber que donades les dimensions colossals del conjunt en destacarem i endinsarem només en els aspectes que creiem més rellevants.

Així i tot, encara que som conscients que el nostre estudi és d’arquitectura, intentarem fer breus pinzellades en les tipologies d’arts decoratives que hi ha a l’edifici, ja que si no, no se’n pot fer una mínima idea del que suposava l’obra en si. N’és tal la importància dels mosaics que pavimentaven les construccions d’Adrià, que es desenvoluparà a partir d’ell un art autònom que arribarà a ser, sobretot al segle III, un component característic de la cultura artística de l’Imperi Romà. Com a curiositat cal dir que la Vil·la Adriana és Patrimoni de la Humanitat declarat per UNESCO des de 1999.

http://www.youtube.com/watch?v=APhNGsHnIOc

En aquest vídeo que enllaçam i que podem veure a mode de fotografies hi apreciam quasi totes les parts avui en dia conservades de la vil·la. Ajuda a confeccionar-nos una idea general del conjunt arquitectònic.